Berlin2

Recupero, en un atac de melangia, el darrer viatge a Berlín...

De caça

Passejant = Flâneur, a person who strolls, que dóna una passejada buscant experiències en el París del s.XIX. En femení és flaneuse.

Sagarra

Llegeixo en la secció dominical de Joan de Sagarra a La Vanguardia que cada any li agrada cel·lebrar el dia de Sant Patrici perquè la seva dona, María Jesús de Elda (¿quin altre periodista sentiria la mateixa llibertat en desvetllar el nom de la seva esposa?), va néixer un 17 de març. Amb l'excusa fan una ruta wiskera per diferents pubs de la ciutat i acaben menjant en algun bar de barri amb una excel·lent cuina que només ell coneix. El passat 17 de març van sopar en un restaurant anomenat Can Pep, a Roger de Flor cantonada Córsega. I van omplir els estómacs amb, atenció: "unos caracoles a la llauna, su extraordinaria exqueixada de bacalao y un filete de buey. Como dios manda". Abans d'això, Joan de Sagarra explicava el seu personal periple en el qual intentava beure un Jameson en un pub irlandès i va haver d'acabar demanant una Guinness... Pobret.

Recupero un diari de fa uns mesos (11 de novembre de 2007) y em trobo en què el Segarra explicava en aquella ocasió com havia tornar a fer unes copes, "mis whiskeys", i s'havia assegut a la taula del bar Can Josep, també a Roger de Flor, entre Còrseda i Rosselló (serà el mateix?). Un bar amb una bandera republicana que intentaré anar a visitar quan pugui. "Brindé por su eterna memoria [de la Manuel Vázquez Montalbán] con mi eterno whisky. Luego (...) me zampé unos espárragos cojonudos, como dijo Su Majestad, y un estofado de buey, uno de esos estofados que le encantaban a Manolo. Todo ello con un buen Rioja de la casa".

Mira que fa temps que llegeixo en Sagarra però fins avui no havia tingut la sensació que m'ha envaït avui: des que es va produir el canvi de disseny del diari i el periodista ha passat a les pàgines centrals del Vivir crec que el seu discurs s'ha tornat simple, poc enriquidor i gratuïtament bohemi. Joan de Sagarra ens explica setmana rera setmana que va de resturant en restaurant i ens detalla el que menja, que és molt (en Pla també menjava i molt per després explicar-ho, ho sé) i que li dóna al whisky car (Jameson, Bushmills, Connemara) com només li pot donar algú que viu amb un nivell de renda bastant alt.... Em temo que aquest article de la Vanguardia li deu pagar molts d'aquests whiskys que es fot... que segur que després deu brindar per tots els lectors... però, senyor Segarra, o li posa literatura i s'ha encarnat conscientment en un nòmada barceloní bebedor de licors i menjador de cargols que usa per fer-nos descobrir espais ocults del seu barri, o realment ens vol colar les seves turques i les excel·lències del seu aparell digestiu com a material literari o periodístic de primer ordre tot relatat amb aquest aire burgès del que sap, perquè ha estat gestat genèticament per fer-ho, gaudir de forma exibicionista del seu temps lliure. Quina enveja. Barcelona no és París al segle XVIII i no s'hi trobarà a cap aprenent de Baudelaire a Can Pep. La setmana que ve el tornaré a llegir a veure si segueix amb la mateixa dieta bohemia... o pel contrari ha estat un miratge que m'ha omplert de còlera dominical.

Ok, reconec que em passaré pel Bar Miloka (c/Bailén 150) per veure la foto de Miles Davies que hi ha penjada a la paret...

[A] Can Pep i/o Can Josep [B] Bar Miloka


Ver mapa más grande

il cargol treu banya

Un tros de la carretera que puja al cim del Mortirolo, un dels ports històrics del Giro d'Italia, recorda a tots els que en algun moment de la hitòria passada més recent s'hi han deixat la pell pujant-lo en menys de 10 minuts. Recordo una escalada mítica de Pantani ara fa uns anys... Les gotes de suor li queien per la cara... La quantitat d'aficionats que s'amunteguen en aquesta carretera és brutal. Un ciclista ha de sentir vertígen travessant la multitud i es deu sentir tant fort com vulnerable alhora. És tant gran l'esforç que han de fer, van tan al límit, que només que algun espectador els toqui encara que sigui per voler-los ajudar o animar, poden caure i la proesa s'acaba de cop. Com pitjar l'stop mentre sona una òpera a tot volum.

Plat petit de 39 i pinyó gran de 23. Bé, un pro segurament pujaria amb un 21 o un 19...

^/\^/\^^^^^^^^^^"

1, 2, 1, 2, 1, 2,...

Al carrer Rauric de Barcelona unes AA brossianes fan aeròbic.

Marató

Això és gent a plaça Espanya esperant que passin els primers corredors de la Marató de Barcelona. Gairebé no faig mai fotos amb el mòbil.

Diumenge al matí vaig fer el recorregut de la Marató en bicicleta, acompanyant als corredors. Va ser un dia de sol ple d'emoció. Almenys per mi. Sé perfectament el que és fer un viatge com aquest de 4 o 5 hores de duració amb la pressió de superar-les, d'arribar a creuar la línia de meta, d'acabar el recorregut.

En aquest link es pot veure el dibuix del camí de la marató: http://www.bcn.cat/marato/ca/recorregut_hores.html. Sembla un d'aquells passatemps en què has d'unir punts per a veure-hi el dibuix que s'amaga. En aquest cas, però, no hi ha res: el dibuix no recorda a res a no ser que li posem una mica d'imaginació... És un bon viatge que encara es pot fer ja que la línia blava que el marca encara es veu pintada a l'asfalt... Llàstima que es va fer pensant en què fos com un passi de postals de la ciutat, per vendre-la als turistes, als atletes guiris, que n'hi havien molts, que hi participaven i als seus acompanyants, que també n'hi havia bastants i que de ben segur han tornat a fer feliços als hotelers. La ciutat de Barcelona és molt més que la torre Agbar o el Camp Nou o el puto Fòrum.

4 hores en les quals penses moltíssimes vegades en avandonar, però per una força major innexplicable mai ho acabes fent. Com la vida però en petit. És molt... trepidant.

Aquí hi ha més gent esperant a veure passar als que corrien... I un tros del meu germà tot just acabar la marató. El seu va ser un viatge de 3h 39'!!!!